Tres hores per a dotze ponents és molt poc temps com perquè es puguin esplaiar com voldrien en el que intenten transmetre. Acudeixen a les jornades amb ponències completes, tot i sabedors de que disposen de molt poc temps –algú d’ells tan sols ha pogut parlar cinc minuts-, i han d’acabar fent un resum sobre la marxa i amb les presses que els hi donen els moderadors.
L'assistència de públic ha estat d'unes 80 persones: professionals, familiars, usuaris.
De la taula inaugural i de la cloenda poca cosa direm, són els coneguts discursos institucionals que escoltem a totes les jornades, conferències i trobades. Ens hem de quedar com frase més destacada la que ha dit Cristina Molina, Directora del Pla Director de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut de la Generalitat “actualment no es tracta de treballar en nous recursos, sinó de gestionar els que tenim”. Ens ha donat una petita esperança en fer-nos veure que cada cop treballen més integrats els departaments de Salut i el de Benestar Social i que és convenient que se sectoritzin els serveis socials, com passa amb la salut, i que la persona que està acostumada a viure en una zona determinada pugui quedar-se allí, o el més a prop possible, alhora de gaudir d’una plaça de residència.
De la Lluïsa Guerrero, familiar d’una persona amb malaltia mental, ens quedem amb el que ha dit en referir-se a que no es tracta solament de que als llocs pertinents ensenyin el seus fills a cuinar, sinó que els han d’ensenyar a assolir uns hábits alimentaris escaients per tal d’evitar l’excés de glucosa i colesterol que presenten sovint les seves analítiques. Ha parlat també que cada cop més els equipaments adequats a les persones amb malaltia mental són tancats, amb menys espais lliures, fins i tot una part del jardí de l’Institut Psiquiàtric Mare de Déu de Montserrat de Sant Boi ha estat habilitat com espai públic en detriment del que podien gaudir les persones malaltes allí ingressades.
Lluïsa Guerrero s'ha referit a la mala política que hi ha d’inserció laboral per la manca d’uns horaris flexibles, menys rígids, i fins i tot la necessitat de treballar menys hores les persones que no suporten un horari laboral habitual. Pel que fa al pre-laboral (període de 6 mesos abans de pasar a un centre especial de treball) ha mostrat la seva estranyesa pel fet de donar-los uns “totxos” (paraules textuals) de llibres i manuals per tal que aprenguin el funcionament d’unes màquines, quan el més fácil fora que fessin d’aprenents, com es feia abans en el món laboral normalitzat, cosa que faria que n’aprenguessin abans i no es cansarien tan aviat i avorresin fins i tot l’etapa pre-laboral. Finalment s’ha referit a motivar les persones amb malaltia amb feines més creatives, que les incentivarien, i també ha convidat a tots a descartar del llenguatge la definició de malalt crònic.
L’Albert Ferrer, persona amb malaltia mental, ha volgut dir moltes coses, com és habitual en ell, pero s’ha anat adonant a mida que passava el temps que degut a la seva facilitat d’estrendre’s en els seus comentaris no li permetrien dir tanta cosa en tan poc temps. Ha aprofitat per recordar-nos que és tan important el “què” tenim, en referir-se als recursos, com el fet de “com” cal gestionar-los. Ha parlat també que més que coordinar les diverses tasques cal parlar de xarxa integral. Ens ha convidant també a parlar menys de malaltia mental i més de salut mental i que no es tracta de crear un col·lectiu de persones amb dependència sinó de persones amb autonomia pròpia. Ha destacat que per a la persona amb malaltia mental és mes important el tracte que rep que el tractament i que som un país sobremedicat, i aquí hem interpretat que se referia en general. Ens ha dit que el fet de estar malalt no ho justifica tot i que cal treballar per a la recuperació, començant pel propi malalt. En referir-se al sistema d’organitzar les jornades, les conferències, s’ha mostrat partidari de no fer el que es fa habitualment, que el ponent fa la seva ponència i desprès hi ha el torn de preguntes, el col·loqui. S’estima més agafar el micro i mesclar-se amb el públic donant opció a tothom a establir diàleg amb ell.
Durant el canvi de la taula dels conferenciants a la de debat, Albert Moren, president de l'Associació de Familiars de Malalts Mentals de Sants-Montjuïc, l'AFAMMSAM, organitzadors de la jornada, ha aprofitat per aportar una dada. A Finlàndia es va fer un experiment amb deu persones amb malaltia mental, als quals se’ls hi va baixar la medicació tot augmentar-los les sessions de psicoteràpia. Això va comportar que set de les deu persones van poder seguir el tractament sense prendre més la medicació.
De la resta de ponents podriem parlar del que han comentat dels tractaments que es duen a terme als seus centres. De tots ells ens quedem amb el PAE-TMS, Programa d’Atenció Especial en el Transtorn Mental Sever, mitjançant el qual les administracions exigeixen als centres el seguiment d'una sèrie de pautes:
- Pla terapèutic individualitzat
- Cura especial de la salut física (el que representa seguir run control analític del pacient per detectar els nivells de glucosa i colesterol entre d’altres)
- Seguiment amb treball social
- Recolzament a la familia.
- Psicoteràpia grupal.
- Atenció intensiva
- Cura especial de la salut física (el que representa seguir run control analític del pacient per detectar els nivells de glucosa i colesterol entre d’altres)
- Seguiment amb treball social
- Recolzament a la familia.
- Psicoteràpia grupal.
- Atenció intensiva
Pel que fa a les tasques que fan els psiquiatres a les Àrees Bàsiques de Salut, el doctor Jordi Codina ha recordat que detectar l’aïllament de la persona és un signe palès de malaltia mental i que molts pacients psicòtics ja tenem símptomes molt abans de que se’ls hi detecti la malaltia.
Un cop acabada la jornada, durant el refrigeri, vam tenir un canvi d'impressions amb alguns dels participants i està clar que detectar la malaltia costa molt a familiars i persones no professionals. És per això que hi ha un programa mitjançant el qual els centres de salut mental i les escoles treballen conjuntament per tal què quan els professors detectin actituds estranyes en els alumnes, contactin amb la família i amb els professionals dels centres per posar fil a l'agulla.
Un cop acabada la jornada, durant el refrigeri, vam tenir un canvi d'impressions amb alguns dels participants i està clar que detectar la malaltia costa molt a familiars i persones no professionals. És per això que hi ha un programa mitjançant el qual els centres de salut mental i les escoles treballen conjuntament per tal què quan els professors detectin actituds estranyes en els alumnes, contactin amb la família i amb els professionals dels centres per posar fil a l'agulla.
